Toletum

Diuen que si no saps de que et rius estàs tonto. Doncs si algú sap explicar de que ens em estat rient tot el cap de setmana que m’ho diga. És que no ho es pot explicar, però no més pensar en certes situacions i comentaris em ve un somriure al llavis que no puc evitar. Per que tots sabem que Samba té acudits molt bons, però que donava per a tres dies … Tot va començar ja quan anàvem cap a San Pablo de los Montes, arribàvem tard, Cucala deia unes parides de por, que ens feien riure, però quan vam passar per un puticlub la cosa ja es va desbordar i no pose ací els comentaris per que igual algú s’ofèn, sols sabem que Desirée li va comentar a la filla d’Encarna que havíem passat un piticlub en veu baixeta i com si fora la cosa més horrible del món. Les onze de la nit i allí que ens estaven esperant, Juan i els de la seua banda.

La presentadora va cometre l’errada d’anomenar a Onofre com Díaz Manzano, ja s’ho podeu imaginar, quasi res, Ono ja ha sigut Manzanita per a tot el viatge, la qual cosa li anava que ni pintat amb el tratge negre, ah, i no portava gomina, manzanita total.

El concert va ser un poc així no sé com dir-ho, entre el fred que feia i la plaça tant oberta. Els faristols que no en teniem prou, tocàvem 4 per cada un, altres estaven trencats … en fi tampoc els demanem més per que ells en són pocs, ja fan prou. Vicent Burrero tocava ell solet, pobret, ara, aventava cada sifonà que no es va notar res que els demés no estaven. Però el més fort va ser quan La Banda de San Pablo pujà a tocar, ja que més de la meitat dels del poble vam acompanyar-los i tot a primera vista, conteu, conteu i mai entràvem on tocava, per una vegada que Riski ho fa Juan li diu que calle, en fi. El tio de la trompeta que jo tenia darrere, m’eclipsava tenia una potència que “pa que” em deixà sorda i damunt es marcava el compàs amb el peu, que ho diga Voro i Borja, menuda risa que no feia.

Recordeu el discurs d’Ono, “después de hacer un largo viaje y con muchas dificultades hemos llegado a San Pablo” qui es pensava que era Melchor el del reixos magos.

Del convit no vull parlar sols dir que l’Encar es va pixar damunt i que la veritat vam passar fam, mai havia vist que en aquesta època s’acabaren els plats com eixa nit, i els “quintos”?

Després Torrijos, vam anar a un pub de carretera, ja sabeu, fins i tot Portaora estava allí … quan tornavem Samba ens va posar al corrent de tota la bíblia, ell i Adolfo ens van escenificar la passió de crist.

De Toledo, es poden contar moltes coses, quina ciutat més bonica … i seguim amb les misses sobretot la que es va oficiar al restaurant La Abadía. Van fer de relacions públiques i Samba va indicar a uns xinesos que a l’Alcàzar es va per les canyaes avall. Vos ho imagineu? No es penseu que els demés s’han quedat enrere, però cadascú de nosaltres en la nostra línia. Em tingut moments molt bons. Fins el final per que Rafelet que volia pixar i no s’aguantava, l’hagueseu vist tota la paret de ca Vicente Elies va banyar.

Un cap de setmana de teràpia, millor dit de risoteràpia que tant està de moda ara.

Està clar que el que pensàvem que no eixiria bé ha eixit rodó. Ah, he oblidat dir que Tovalla es va despertar el diumenge escoltant “El dia del señor” gentilesa de Samba que està molt unit últimament al clero.