Uffff, quin descans quan arribes anivell de la mar, la veritat és que al final no notes la pressió però quan estàs a casa al nivell normal per a tu descanses.
El viatge de tornava molt tranquil. El dilluns comence a treballar i ja des d’allí faré una reflexió del que ha esta el viatge.
Però abans voldria fer-vos una recomanació. Si podeu vegeu la pel·li “Invisibles” la metges sense fronteres i Salvador Allende, són canyeres per pensar …. ja em direu val?
fins la setmana que ve a tots
He fet 246 km en 6 hores, i no anava en carro, tampoc amb bici, anava en autobús o flota, com diuen ells, per una pista forestal a la que diuen carretera entre Potosí i Uyuni. No hi ha altra manera de viatjar a aquest poble que té un dels llacs salats més grans del món, riete tu de les salines de Santa Pola.
És un espectacle blanc combiant amb illes volcàniques poblades de cactus. Et porten en una excursió, la qual cosa no em va agradar gens, però clar no hi ha altra manera de visitar el Salar si no és així. En fi que en el preu de 20 dólars entra el viatge en 4 x 4 i un esmorzar amb xulla de llama inclosa (no està mal, pareix porc), amanida i un plàtan. Fas totes les fotos que vols, ja les voreu quan les puga pujar val?
La sal és processada al mateix poble de Colchani que no té més de quatre cases, la trauen a base de picola i la carreguen camions de la segona guerra mundial, dignes de vore. Li posen iode i la comercialitzen. És el seu mitjà de vida, Uyuni que està al costat fa els tours, es dedica a explotar-ho turísticament. A Uyuni també un cementeri de trens, a mi em va agradar molt, vies mortes, trens rovellats que alguna vegada li van donar vida a un poble que ara està reviscolant gràcies al turísme, també hi ha que dir que quasi bé tots els que van allí són de motxilla.
El viatge de tornada de nit va ser acollonant, el mateix per anar però de nit, amb la flota que cada vegada que venia algú per darrere es parava per a que ens adelantaren, i pareix emntida però passa gent, hi han varies companyies qe fan el mateix trajecte. En fi que van paara a sopar en una “venta” on el banys estava a l’interpèrie i la veritat en ma vida havia vist tant quantitat d’estel junts, un espectacle meravellós. També hi havia un llama penjada d’un fil, crec que ho fan per a que els done prosperitat.
Vam arribar a la una del matí, destrossades de tant de marejol. Però va valdre la pena.
Vos he dit que ací no hi han “calvos”? Tampoc he vist bicicletes excepete a Uyuni, allí si. És un país amb molts contrastos. Seguirem contant …..
La veritat és que la gent no matina molt, fins i tot el treball de la mina comença a les nou del matí. Doncs ens llevem a les 8 hores i desdejunem a l’hostal on es quedem, tenim dret al mate de coca i un ou amb pa. Ens costa 3.5 euros per persona i és dels millors que hi han per que tenim aigua calenta i calefacció i menys mal per que amb el fred que fa ací i el mal d’altura … després de desdejunar agafem un microbus tipo “vanette” que costa un boliviano com uns 10 céntims i pugem a l’alberg, els xiquets ja estan a classe però sols els més menuts per que els de sisé cap amunt van per la vesprada, llavors pel matí intenem estar amb ells, una hora ajudant-los a fer els deures si en tenen o ensenyant-los com funciona l’ordinador, encara que ja saben alguns d’ells.
Normalment a les 12′30 ja estan dinant, després fins les 2.30 tenen temps per ordenar les seues pertenències, o si els toca tarea que diuen ells (rentar roba, netejar el menjador, ajudar en la cuina …) la fan i ja a les 3.30 comencem amb ells. A mi em fa l’efecte que és com una mena d’escola d’estiu, per que ara fan activitats que normalment no fan, com experiments, escoltar música que no siga reegueton, o jugar amb l’ordinador a coses tant senzilles com le sumes, restes, pintar o buscar en l’encarta. També juguem amb ells i veiem pel·lícules, educatives si podem clar, per que no deixen de ser xiquets i volen vore altres coses.
També tenen tallers els quals estan molt bé per que tenen com finalitat ensenyar-los oficis com forner, fuster i també els ensenyen a bordar i fer alfombres, segur que alguna vegada els vindrà bé, per a que sapigueu que els xics són els que millor borden, normalment fan coses per a ells no per a vendre, el que si que venen és el pa i els mobles, el pa és molt bó. Solen vendre’l per la vesprada quan els miners ixen de la mina i van cap a casa.
La nostra tasca acaba a les 7 de la vesprada, la veritat és que ja és de nit fosc, clar imagineu el mes de febrer a València, així que anem a sopar en qualsvol lloc i a dormir, estem fets pols.
Sopar o dinar no et costa més de 3 euros, això la vegada que més, els preus són molt barats. Els menjars, doncs, a mi el que més m’agrada és el pa, de verdures en tenen moltes al mercat, però les importen d’altres regions del país per que ací no creix res, ni la mala herba, és l’altiplà i és molt sec. De fruites la veritat que no moltes, pomes, maduixes (que estan molt molt bones) i plàtans, no he vist massa cosa més. El que em flipa és el cacau i la dacsa que és d’un tamany grandíssim, a més no té res a vore amb les que mengem nosaltres, està molt més bona. Clar calculeu que ací les coses encara són més naturals i els sabors són més autèntics.
La ciutat més alta del món també té cotxes i bastants, però lo millor és que manen els vehicles sobre les persones, vas pel carrer i abans t’atropellen que paren, jo no estic acostumada i a més, hi han pas de vianants, però no hi ha semàfor per als peatons, amb la qual cosa t’has de fixar que el dels cotxes estiga en roig per passar, un lio que em costa moltes pitades i unes mirades que em maten. Els micros que vos deia abans són tots japonesos, i és que tenen una fixació, hi han cartells que estan en japonés, no sé com ells tenen trets japonesos o mongols …. la movilidad (micros) van a tots els llocs per que no és freqüent que la gent agafe el cotxe, tampoc en tenen la majoria d’ells, jo diria que ni una tercera part, per açò hi han també molts taxis, tu baixes on vols de la ruta, sols has d’avisar al conductor un quadra abans. Tot el món paga quan baixa i encara no he vist ningú que se’n vaja sense pagar, un dels manaments indis és no robar i ells ho tenen molt present.
Ah, també hi ha molts borratxos, crec que ja vos ho he dit, però és que els dissabtes a la nit, la gent (homes clar) van de vores a vores en més quantitat que els demés dies. Si veiereu la quantitat de paradetes d’alcohol i menjar ràpid que hi ha quan baixes de la mina és flipant, són les 7 de la vesprada i tot el món miner es concentra pels llocs on es baixa de la mina, allí es compra i es ven de tot, sobretot com vos dic alcohol, jo pense que els homes d’ací estan fets pols per aquest motiu consumeixen tant, és el que les queda.
Jo no he volgut pujar a mina, a banda del que em pot afectar anímicament, per que em pareix que és com unc irc on vas a vore els animals, i no al cap i ala fi són persones que es juguen la vida tot els dies, la setmana passada va morir un xaval de 19 anys. Em negue, sols pujaré a vore l’escola i el consultori metge que Voces Libres té per allí dalt, i acompanyada d’una persona de l’alberg.
Per la nit les coses funcionen igual que casa nostra, bé amb diferències, però la gent ix de marxa i la veritat és que hi han uns quants cafés que estan molt bé, més alternatius diria jo i com sempre concentren la major part dels cooperants i turistes de la ciutat, que no es penseu en té molts.
Bé aquest cap de setmana anirem amb els xiquets a un poble que es diu Caixa, allí hi ha com una graja escola on ells es dediquen al mateix que els nostres fills, cuidar gallines, porcs, vaques i demés a banda de fer feines agrícoles. Les gualipines qque són com hivernacles en miniatura i encolgats a terra, done totes les verdures que necessiten, és un sistema prou interessant. Quan sàpiga com funcionen vos ho explique val?
De moment açò es tot. També aprofitaré per anar al Salar de Uyini diuen que és molt bonic.
Ara i ací vos mostre alguns dels xiquets que 
estan a l’alberg, jo quan acabe de pujar allà dalt a 4400 estic per a morir-me i clar aixó de fer jocs i menejar-se molt de res, enseguida t’ofegues i això que ja porte una setmana ací.
Com sabeu la lectura no és una cosa molt cansada, ni tampoc escoltar música, jo intente que quan estan amb mi es relaxen el màxim possible, així almenys puc estar tota la vesprada o tot el matí sense patir massa. Bé és cosa d’acostumar-se la veritat, quan torne a casa segur que volaré per que diuen que els globuls rojos es multipliquen quan el teu cos està adaptant-se.
Com voreu ací cadascú es llava la seua roba 
en unes piles que hi han al pati, no tenen aigua calenta i el fred que fa ací és una passada, no comprenc per que no els possen una rentadora per a tots, la veritat, és una cosa que em pot, també la qüestió de la dutxa i l’higiene diària. A les dutxes tampoc tenen aigua calenteta, i clar molts d’ells ni volen passar, amb açò els més xicotets estem parlant de crios amb 5 o 6 anys passen olimpicament de dutxar-se i clar, no sols els mocs se’ls mengen. Ahi veieu a Rosio rentant-se la roba, tot un matí va estar i vos assegure que feia un ferd que pelava.
Avui és el segon dia que hem pujat a l’alberg on estan els nanos amb els quals ha treballat M Josep durant tres mesos, la veritat és que són xiquets i amb un poc d’afecte els tens tots damunt de tu tot el dia. L’alberg està situat en un lloc que és diu del Calvari, és el que puja directament al Cerro Rico on estan les mines de plata. És allí on treballen com vos vaig dir un munt d’homes i dones i també algun xiquet, encara que aquestos cada vegada són menys. Doncs bé els xiquets de Voces Libres tenen tots i cadascú d’ells històries que posen els pels de punta, són alguns molt menuts i han passat pels maltractes dels seus progenitors. Albertito un xiquet que va ser rescatat de la mina per l’associació i ara viu amb els companys a l’alberg, com ell hi han altres, els que han perdut el pare o la mare en la mina i que acodeixen ací per que és un dels llocs que treballa més insitu,on almenys tenen menjar, i lloc per dormir, a més van al cole tots els dies.
La llavor és molt grata, però dura, per que el bolivians són gent molt sacrificada, pareix que sempre estan tristos la veritat que els trets de les seues cares són més bé sense alegria. L’associació encara que està presidida per una dona suïssa la porten educadors d’ací, la qual cosa fa que les les propostes i tasques que s’han de fer vagen molt a poc a poc. També hi han alguns temes com els de l’aigua calenta i la higiene que deixen mlt que desitjar, però clar, en aquestos casos no es pot demanar més, la majoria dels xiquets sobretot els més majorets et conten que estan millor ací que amb la seua família per a la qual són una càrrega, a més ací encara que et dutxes amb aigua gelada (amb el fred que fa) no t maltracta ningú.
El menjar el fa doña Marta, que abans treballava a la mina i ara cuina per als xiquets, la veritat que mengen bé, i tenen un metge amb consulta a l’associació que a més d’atendre als xiquets fa de metge de capçalera dels que viuen al voltant.
La pròxima ja vos mostraré alguns d’ells per que el que més els agrada és fer-se fotos clar, i vore la tele, i escoltar regeeton i jo intentant que escolten Mozart, en fi, estic contenta per que de moment pareix que com aquesta música és nova per a ells no li fan mala cara. Els jocs que em va donar la meua amiga Laura són un èxit i juguem agust, des del matí a la nit, la veritat que admire M Josep, ella porta 3 mesos i jo sols amb 4 dies estic esgotada.
Seguiré amb la crònica, ara a passar-ho bé tots cadascú on estigueu, que ja sé que a molts de vosaltres vos queda ven poc per a les vacances.
Arribar ací 
després de tres hores de bus és com arribar al cel, no pel paisatge que com voreu a les fotos és poc atractiu. És el mal d’altura el que es posa dins teu a mesura que vas pujant, pareix que no et vaja a passar res i menys mal que hi han unes píndoles que fan que els efectes es difuminen un poc. Dus tot el dia una sensació d’opressió al cap … com si el cervell no tinguera prou espai i volguera eixir. Les infusions de mate de coca et milloren però, diuen que fins que no passen dos dies no et pots aclimatar bé. Això és el que estem fent, poc a poc per que si puges unes escales depressa, t’ofegues, no és qüiestió de forma física, són els 4400 que no et deixen. A més fa un vent molt sec i gelat, tant que portes tot el dia el nas i els ulls secs … que poc m’agrada el ponent, ja ho sabeu ….
La veritat és difícil fer un clic, per que Bolívia és un país molt pobre, es nota a l’ambient a la gent, per a una occidental o millor dit per mi per que em costa assimilar tot el qe estic veient.
Potosí va ser una ciutat molt molt rica, gràcies a la montanya que té al darrere que es diu Cerro Rico i que emmagatzema a l seu interior uma de les riqueses en minerals més importants del món. Recordeu l’expressió Açò val un Potosí, l’or, la plata, el coure i altres la fan tant magnífica. Però tu et passeges per la ciutat i el passat colonial els veus en un estat lamentable, diuen que tenia més de 80 esglésies i ara en veus algunes de les més significatives que estan restaurades però la resta en mal estat. On estàn els diners? com sempre els miners que treballen a la mina en condicions infrahumanes són els més pejudicats, i sobretot les dones. No es podeu fer una idea del futur d’aquesta gent, l’esperança de vida és de 35 anys per que de xiquets ja estan allí, ajudant a les seues famílies. És veiritat que els homes guanyen diners però no els inverteixen, ni a les cases ni ales famílies. Hi ha un alt index d’alcoholisme entre els homes que peguen a les dones i als fills, la veritat que impacta.
Encara no hem pujat a l’alberg però la MJ diu que aquestos estan bé comparat amb altres xiquets, megen, van al cole, tenen calefacció i monitors voluntaris que els donen un poc d’afecte, millor que altres de bon troç, ja vos contaré tot el que passe per allí.
Després de 12 hores de viatge vam arribar a 
Buenos Aires, sols unes hores per anar a desdejunar al centre de la ciutat i vore l’obelisc, av. Corrientes, Plaza de Mayo on van les mares de tots aquells que van desaparéixer durant la dictadura i poca cosa més, des de l’aeroport al centre hi ha una mitja hora en el bus que et porta directament a Retiro.
De Buenos Aires ja directament a Bolivia, Santa Cruz de la Sierra amb el seu aeroport que és diu Viru Viru. La ciutat de SANTA CRUZ és molt caótica (com quasi bé totes les d’Amèrica Llatina), té un milió d’habitants però es poden contar amb la mà els edificis alts que hi han, imagineu quina extensió de cases, pareix una gran manta plena de construccions de vegades sense ordre urbanístic. És molt sorollosa, i té les característiques de les ciutats que volen ser modernes, és la capital industrial i econòmica per aquest motiu volen la independencia. Ací es nota molt la diferència de classes socials, pobres curreles que van de sol a sol per una sous de misèria i els rics, que es dediquen a profesión lliberals i ostenten amb cotxes, roba … es fan de notar …
Santa Cruz té dos aeroports i per fer vols interiors aerosur té sortides des del Trampillo i des d’ací vam volar a Sucre que està a 2700 metres sobre el nivell de la mar. La veritat és que quan vas a aterrar t’has d’agafar al seient, toques les crestes de les montantes a les mans, és molt impressionant, quan baixes te’n adones que estàs dalt d’una montanya.
El mal d’altura jo no l’he notat encara, supose que ja no m’afectarà, ací a Sucre per que a Potosí supose que la cosa ja serà més greu, 4400 són paraules majors.
Sucre és colonial, amb edificis baixets, amb pati interior molt blanca i tranquil•la, a mi m’agrada. Fa fred al matí i a la nit, clar estem a la meitat de l’hivern, al migdia tenim una 15 graus, al sol s’està molt bé. Ací es parla quechua, però per l’ocupació espanyola també és parla castellà, encara que les persones majors no es penseu, no saben parlar.
La impressió és diferent a la de Nica, ací la gent està mobilitzat-se, i voslatres direu per que? Que passa amb Evo Morales, les regions van cadascuna per lliure, els indígenas per una banda els mestisos, els blancs per l’altra i damunt Evo Morales que ja té prou amb la situació econòmica com per a fer front als problemas d’indepència de les regions com Santa Cruz, que com són el motor industrial (del narcotràfic) no volen compartir amb les demés regions menys afavorides. Des de que estic a Sucre he vist ja tres manifestacions, molt ven formats tots i molt respectuosos la veritat, però no deixa de reflexar una situació d’inestabilitat.
El dissabte pujarem a Potosí, ja vos seguiré contant.
La M Josep ha vingut de Perú, ara ja estem tots.
Diuen que si no saps de que et rius estàs tonto. Doncs si algú sap explicar de que ens em estat rient tot el cap de setmana que m’ho diga. És que no ho es pot explicar, però no més pensar en certes situacions i comentaris em ve un somriure al llavis que no puc evitar. Per que tots sabem que Samba té acudits molt bons, però que donava per a tres dies … Tot va començar ja quan anàvem cap a San Pablo de los Montes, arribàvem tard, Cucala deia unes parides de por, que ens feien riure, però quan vam passar per un puticlub la cosa ja es va desbordar i no pose ací els comentaris per que igual algú s’ofèn, sols sabem que Desirée li va comentar a la filla d’Encarna que havíem passat un piticlub en veu baixeta i com si fora la cosa més horrible del món. Les onze de la nit i allí que ens estaven esperant, Juan i els de la seua banda.
La presentadora va cometre l’errada d’anomenar a Onofre com Díaz Manzano, ja s’ho podeu imaginar, quasi res, Ono ja ha sigut Manzanita per a tot el viatge, la qual cosa li anava que ni pintat amb el tratge negre, ah, i no portava gomina, manzanita total.
El concert va ser un poc així no sé com dir-ho, entre el fred que feia i la plaça tant oberta. Els faristols que no en teniem prou, tocàvem 4 per cada un, altres estaven trencats … en fi tampoc els demanem més per que ells en són pocs, ja fan prou. Vicent Burrero tocava ell solet, pobret, ara, aventava cada sifonà que no es va notar res que els demés no estaven. Però el més fort va ser quan 
La Banda de San Pablo pujà a tocar, ja que més de la meitat dels del poble vam acompanyar-los i tot a primera vista, conteu, conteu i mai entràvem on tocava, per una vegada que Riski ho fa Juan li diu que calle, en fi. El tio de la trompeta que jo tenia darrere, m’eclipsava tenia una potència que “pa que” em deixà sorda i damunt es marcava el compàs amb el peu, que ho diga Voro i Borja, menuda risa que no feia.
Recordeu el discurs d’Ono, “después de hacer un largo viaje y con muchas dificultades hemos llegado a San Pablo” qui es pensava que era Melchor el del reixos magos.
Del convit no vull parlar sols dir que l’Encar 
es va pixar damunt i que la veritat vam passar fam, mai havia vist que en aquesta època s’acabaren els plats com eixa nit, i els “quintos”?
Després Torrijos, vam anar a un pub de carretera, ja sabeu, fins i tot Portaora estava allí … quan tornavem Samba ens va posar al corrent de tota la bíblia, ell i Adolfo ens van escenificar la passió de crist.
De Toledo, es poden contar moltes coses, 
quina ciutat més bonica … i seguim amb les misses sobretot la que es va oficiar al restaurant La Abadía. Van fer de relacions públiques i Samba va indicar a uns xinesos que a l’Alcàzar es va per les canyaes avall. Vos ho imagineu? No es penseu que els demés s’han quedat enrere, però cadascú de nosaltres en la nostra línia. Em tingut moments molt bons. Fins el final per que Rafelet que volia pixar i no s’aguantava, l’hagueseu vist tota la paret de ca Vicente Elies va banyar.
Un cap de setmana de teràpia, millor dit de risoteràpia que tant està de moda ara.
Està clar que el que pensàvem que no eixiria bé
ha eixit rodó. 
Ah, he oblidat dir que Tovalla es va despertar el diumenge escoltant
“El dia del señor” gentilesa de Samba que està molt unit últimament al clero.
Vam anar
a Morella aprofitant que jo estava allí a finals de gener i principi de febrer, les xiques i Rafa, Jose i Ana. Vam visitar Coratxa i Boixar, vam tindre uns dies molt bonics, pluja,neu i boira, com cal en aquestos mesos de fred. I la gastronomia que no falte, “hostatgeria Sant Jaume” quasi res.
La veritat és que les noves tecnologies ens uneixen,
de vegades clar, com diu Tavo, massa internet i massa ordinadors i poca comunicació de tu a tu. Però en aquest cas i a milers de kilòmetres de distància és la millor manera que he trobat de comunicar-me amb vosaltres. En la mesura que siga possible aniré explicant-vos les meues experiències, i al mateix temps vosaltres em podeu pèls i senyals del que està passant per ahí. Per suposat les vaques a vore com van enguany, els concerts …
Bé siguem concrets, no sé que passarà per aquelles terres, segur que estic molt agust, però també estic pensat que vos trobaré a faltar durant el mes que estaré fora.
Que passeu un bon mes d’agost i unes bones festes, ens veiem quan torne
